Igual que passa amb els pírsins, s’ha estès enormement el costum de tatuar-se la pell com a mitjà per a dissimular els seus defectes, usant-se com una forma de maquillatge permanent quan es volen delinear parts del rostre (ulls, llavis o celles) o per a la zona aureola-mugró en les reconstruccions mamàries, o simplement per a decorar-la.

Els tatuatges poden fer-se per a quedar de forma permanent o per a portar-se només un temps. En el primer cas, es realitzen, en general, amb pistola de tatuar. La tècnica requereix que el tatuador actue en condicions d’absoluta higiene, per a evitar futures complicacions ja que, realitzar-los, implica deixar els pigments que componen el tint usat, en la dermis, on han de quedar dipositats. En els temporals, el tint acoloreix la part més superficial de l’epidermis: l’estrat corni (et recorde que tens una breu descripció de la pell en l’article del blog publicat el 10 de juny).
Parlarem primer dels tatuatges permanents i després dels temporals.

Cures dels tatuatges permanents

La cura del tatuatge ha de començar abans de fer-se. Per a evitar infeccions, la pell estarà neta i el tatuador i el tint han de merèixer-nos les necessàries garanties.
El fet de tatuar-se origina dolor. La seua intensitat dependrà de la grandària i la localització del gravat. Sol ser major en zones properes als ossos.
Després del tatuatge, la zona tractada s’oclou amb un embenatge durant un temps en el qual no ha de ser retirat. Normalment durant 48 hores no ha de de remoure’s per a veure com ha quedat, ensenyar-ho…. Una vegada es retira l’embenatge, convé adoptar aquestes mesures fins que la cicatrització s’haja completat:

• Mantenir la zona lliure de pols i brutícia. Evitar tocar-la o gratar-la.
• Si apareix eritema o edema es pot aplicar gel.
  Llavar el tatuatge suaument amb aigua i sabó bactericida, 3-4 vegades al dia, amb sabons suaus sense perfum, durant uns 15 dies. Assecar xopant amb suaus colpets i sense friccionar.
• No submergir la zona tatuada per a evitar la maceració de la ferida.
• Evitar la pressió sobre la zona tatuada mitjançant l’ús de roba suau i folgada.
• No llevar la crosta, ha de caure sola.
• Evitar la seua exposició al sol i després protegir-la sempre amb cremes amb una protecció solar ultra per a evitar al·lèrgies.
• Si apareix dolor persistent, en qualsevol moment, en la zona del tatuatge, amb eritema agut, calor, edema o pus, acudir al metge.
• Després de la cicatrització, cal  mantenir la zona, hidratada, fins a un mes després, amb cremes emolients o hidratants sense perfum.

Complicacions dels tatuatges permanents

En fer-se el tatuatge s’agredeix la pell i, fins a la seua curació, queda erosionada amb microferides. Per açò, immediatament després de la tècnica, és normal sentir una mica de dolor i de coïssor en la zona, i és molt que possible que traspue plasma o sang.
A més, com tota substància química estranya introduïda en la dermis, el pigment pot donar, amb molta freqüència, reaccions adverses. Entre elles, destaquen les reaccions inflamatòries, les granulomatoses i les infeccions. Les reaccions inflamatories poden ser immediates o retardades. Les immediates apareixen de seguida, després de fer-se el tatuatge. Solen ser un fenomen d’adaptació al pigment infiltrat, i són tan corrents que se n’ha d’advertir la persona que es tatuà. El normal és que duren entre una i tres setmanes. Les retardades, es deuen a diversos motius. Per reacció al·lèrgica al pigment, poden veure’s èczemes en la zona del tatuatge. Són més freqüents si s’utilitzen pigments rojos que continguen mercuri o reaccions de fotosensibilitat, en forma d’erupcions roges amb petites butllofes, per exposició de la zona tatuada al sol. En aquesta ocasió, es donen més casos amb un pigment de color groc. Les reaccions granulomatoses són degudes al dipòsit de partícules de pigment que acaben formant petits granets anomenats granulomes. Els granets poden ser plans i aparèixer al voltant de la zona de la dermis on s’ha dipositat la tinta, o estar una mica realçats, aquests tenen la particularitat que poden aparèixer molt temps després d’haver-se posat el tatuatge, i que poden ser problemàtics si es generalitzen, o estar més realçats encara, i sagnar fàcilment. Per a que passe açò, el tatuatge sempre ha d’estar prop d’algun cartílag.

Per la possibilitat que es contraguen infeccions: No està permès donar sang fins a 6-12 mesos després de realitzar-se un tatuatge, ja que no són infreqüents. Estan, quasi sempre, localitzades (són bacterianes o víriques: superficials o profundes, a vegades amb símptomes com a febre, dolor, sensibilitat en la zona, pus…), però també es poden generalitzar. Un cas especial són els pacients amb cardiopaties congènites que, en fer-se el tatuatge,  adquireixen més possibilitats de patir endocarditis, per la qual cosa és aconsellable que consulten al cardiòleg, abans de sotmetre’s a la pràctica,.
Altres reaccions menys freqüents són els linfocitomas per accés del pigment als ganglis limfàtics de la zona i la hiperplàsia (creixement anormal) de la pell de la zona tatuada.

Eliminar un tatuatge permanent, ¿és fàcil?

Els tatuatges es poden intentar eliminar per abrasió, física (dermoabrasión per poliment) o química (amb certs àcids o fenol). Però aquests mètodes són poc eficaços i dolorosos. Pot emprar-se la cirurgia, que dóna bons resultats en zones de pell flexible per a tatuatges de petita grandària. Hui, tanmateix, el mètode més utilitzat són els rajos làser. Aquest últim tractament pot comportar reaccions adverses tals com el canvi de textura de l’epidermis, del color de la pell de la zona i cicatritzacions excessives i que poden romandre indefinidament.

Un advertiment: la interacció dels tatuatges permanents amb la ressonància magnètica

Quan se sotmeten a ressonància magnètica, els tatuats, potser pel caràcter metàl·lic de la majoria dels pigments, poden patir  reaccions adverses (inflor o coïssor en la zona tatuada i mala qualitat de la imatge obtinguda). Per açò és recomanable que aquestes persones, donen a conèixer que són portadors de tatuatges, abans de realitzar-li-la.

Sobre els tatuatges temporals

Per als tatuatges temporals s’utiliza l’henna un pigment natural vermellós obtingut de les fulles seques d’una planta (Lawsonia inermes), conreada en el nord d’Àfrica i a Àsia, que tenyeix la pell de color marró vermellós. Per a realitzar-la, n’hi ha prou d’aplicar l’henna sobre la pell, generalment amb un pinzell. Assecarà a les poques hores i durarà al voltant d’un mes. La intensitat del color disminuirà de forma progressiva.
Els tatuatges amb henna solen ser segurs i rares vegades provoquen reaccions al·lèrgiques. Però, a voltes, l’henna s’adultera amb additius per a accelerar l’assecat, millorar la definició i enfosquir el seu color vermellós. Amb l’addició de parafenilendiamina (PPD) s’aconsegueix la perillosa henna negra. La PPD pot ocasionar reaccions al·lèrgiques, de tipus eccematós, que a voltes se solucionen espontàniament,  però que poden ser greus i deixar seqüeles.
A més de l’al·lèrgia pot originar una pèrdua de color de la pell en la zona del tatuatge (hipopigmentació postinflamatoria) i fins a deixar cicatrius hipertrófiques. Per açò es desaconsella el tatuatge d’henna amb additius, sobretot amb henna negra.