Són els produïts per tota mena de matèries estranyes la presència de les quals és anormal en els aliments i que poden ocasionar dany real, aversió psíquica o un defecte de qualitat. També podem considerar com a tals els deguts a aquelles parts de l’aliment que, per les seues característiques, puguen provocar els mateixos efectes indesitjables. Els pinyols d’oliva, els fruits secs poden ser perillosos quan els ingereix la població infantil o els ancians. Els danys que poden produir són de tipus mecànic o traumàtic, com a ferides, talls o obstrucció de les vies respiratòries, entre altres i, difícilment malalties. Els agents poden procedir del mateix aliment o bé ser agregats accidentalment o intencionadament pels manipuladors.
Els procedents d’aliments elaborats per les indústries alimentàries són relativament infreqüents. En 2015, de les notificacions d’alerta arreplegades per les autoritats sanitàries espanyoles, només el 4,89% d’elles, corresponien a aquest tipus de perills. Si bé no són la major amenaça per a la salut, són els que pitjor imatge donen a aquelles indústries. Normalment es distingueixen a simple vista en el moment de la compra i resulten molt impactants als consumidors: és desagradable, trobar alguna cosa que no hauria d’estar en l’aliment que s’acaba d’adquirir: un pèl, un plàstic…, encara que el perill de enmalaltir o de lesionar-se  per la seua presència siga molt menut.

Exemples de perills físics són:
– fragments del material de l’envàs o embalatge, o de la maquinària utilitzada en el procés dels aliments, com a vidre, metall, plàstic, caragols, juntes, etc., que s’incorporen accidentalment a l’aliment en el procés productiu.
– Matèries estranyes que poden acompanyar les matèries primeres, com pedres, branques, restes d’ossos, dents, etc.
– Partícules radioactives emeses com a conseqüència d’una irradiació excessiva de l’aliment o una contaminació ambiental.
El risc real sol ser funció del material de que es tracte: els materials més densos (metall, vidre, pedra) solen ser més perillosos i la grandària afecta  la seua perillositat, (menor per sota de 2,5 mm.).

També depén de l’individu que ho ingereix.

Normalment procedeixen de maquinària (caragols, filferros, soldadures…), manipuladors (pèls, ungles, bolígrafs, fulles…), material de condicionament de l’aliment ( envasos ),  del mal manteniment de les instal·lacions o  de les plagues.
Potser que el material més perillós siga el vidre. Els seus fragments poden ocasionar talls en la boca, o, encara pitjor, en l’aparell digestiu, si arriben a ser engolits. Si es tracta de peces llises de cristall, com les dels rellotges, poden causar “ennuegament”, o,  en ser mossegats pel consumidor,  es poden trencar en fragments afilats.

El seu control en les indústries alimentàries és relativament senzill i es basa en la prevenció. Les regulacions legals en la Unió Europea els obliguen a fer-lo, i d’acord a elles, la majoria han de desenvolupar plans adequats per a realitzar-ho, fonamentalment s’apliquen formant els manipuladors i  vigilant la seua vestimenta que ha d’estar lliure de complements, com a rellotges, polseres, cadenes…,  i realitzant un manteniment adequat de les instal·lacions i desenvolupant mètodes per a sotmetre a examen els productes a fi de descobrir la seua presència: detectors de metalls, tamisos…

Són fàcils de trobar en les matèries primeres d’origen vegetal, presents a l’interior de la mateixa planta (entre les fulles) o introduïdes durant la recol·lecció. ¿Qui no coneix algú que tinga alguna dent afectada per aquesta causa? Per açò és important,  quan anem a consumir un producte no industrial, susceptible que hi existisca un risc físic, inspeccionar-lo atentament per a evitar-nos contratemps.

En el quadre que donem tot seguit veuràs una classificació més exhaustiva: